Em demanes que t’expliqui la meva història, em demanes que t’enviï noticies de mi, que s’ha fet de l’Ariadna que va sortir de Creta?, on es troba aquella noia il·lusionada? Només dir-te que de moment, estic bé. M’agradaria explicar-te, tant bé com pugui, la meva història, perquè així puguis copsar-me, i, només copsar-me perquè explicar sentiments, emocions requereix de tants i tants matisos que potser mai podrem arribar a comprendre, en tota la seva magnitud, a ningú. Però sí que vull que t’apropis, que intueixis, pressentis la meva ànima quan estima, la meva pell quan s’emociona, els meus dits quan acaronen, la tremolor de tot el meu ésser davant l’estimat.
La meva història es també teva i entre els dos la farem nostra. Aquí i ara establim un vincle entre tu i jo, un joc de paraules, les meves i les teves, que van i venen, que surten i entren, entre la fulla en blanc i jo mateixa, entre jo mateixa i tu, entre tu i la fulla escrita, la fulla en blanc i tu, la fulla escrita i jo. Com les onades del mar Egeu, paraules que viatgen, paraules que volen emergir, paraules que només emergeixen amb altres paraules, un joc, entre tu i jo.
Què podia esperar de la vida sent una princesa sense un passat, paralitzada en el no-temps, sense res a on aferrar-me? Ariadna “la més pura”, diuen que el meu nom honora la deessa de la fertilitat i jo em trobo, precisament a la illa fèrtil: Creta. Sovint he pensat perquè els meus pares em van donar aquest nom, quin sentit té ser la més pura? Sóc la dona més pura i sola de la illa.
Quant vaig veure arribar a l’estranger se’m va obrir el món, es deia Teseu. Es va produir un miracle, aquells petits miracles que, a vegades, la vida ens reserva. Va ser un instant, les mirades es van creuar i vaig saber que marxaria amb ell, que era la sortida del meu propi laberint, que era amb qui creuaria el mar en busca d’un sentit. Si voleu dir que em vaig enamorar, cap problema, no tinc prou adjectius per definir-ho, vaig quedar encisada, fascinada, embruixada, atreta, enganxada per aquells ulls que em miraven a mi, només a mi. El meu cor es va detenir uns breus segons i una tremolor em va envair el cos. Era ell, l’amor que havia esperat en el esvoranc, en el blanc, en les pulsions més tèrboles de la meva intimitat. I el rellotge va començar a marcar les hores. El trenc de l’alba va arribar per a mi, la epifania del meu ésser és compliria en un altre ésser. Mil somnis van esdevenir, com seria la nostra vida? Podrem compartir tantes coses, tantes coses, paisatges nous, ciutats per recórrer, l’eoda en les nits a la vora del foc, una nova llar…
Només tenia que ajudar-lo a acomplir la seva missió a l’illa, vaig entendre la seva súplica, vaig saber que tenia que pagar un preu per marxar, vaig saber que havia de trair el meu nom i ho vaig fer. Podeu considerar que vaig pagar un alt preu per marxar, el meu germanastre, el mig monstre que habita el laberint, en va sortir perjudicat. Però ell era l’heroi marcat pels deus.. l’amor que havia estat esperant durant molts anys… li vaig donar el fil, li vaig atorgar tots els secrets i en aquell gest vaig donar-me a mi mateixa.
La fugida va ser de nit, com totes les fugides. La barca ens esperava, un pas, dos, ja hi som. Ara només em resta gaudir per tota la vida, només veig a l’horitzó la felicitat que compartiré.
Com explicar el desencís, el desenlluernament. Vaig ser abandonada. Al llindar del despertar no vaig veure com s’allunyava la barca. Resto en la soledat de la illa de Naxos, envoltada de les il·lusions trencades, com a miralls que em retornen el reflex de la desesperació, coberta de llàgrimes. Què faig? On és el meu amor? On està la meva nova vida? Qui sóc?
Ariadna.. “la més pura”..ets la dóna fèrtil i tornes a raure a la illa de la soledat, abandonada. Perquè m’ha deixat? Perquè no m’estima Teseu? Què he fet malament? Em repetia constantment entre llàgrimes. Abandonada.
Ariadna mira’t, Ariadna mira’m.
Aixeca la mirada.
Què esperaves d’ell? L’heroi ha sortit del laberint amb el teu fil i t’ha pres el destí marcat per la teva família, pels teus dubtes, ha pres tot allò que no volies. El destí del teu no-ésser ha marxat també amb la barca. No tens ja cap fil que seguir. Endinsa’t, endinsa’t al teu laberint i mira: Ets tu. Ara sí.
Agafo cadascun dels trossos de les il·lusions i el mirall em retorna un somriure, el teu somriure. Recordo que sempre has estat allà. Les fulles en blanc es tornen a emplenar de tots els signes, el color torna a ser vermell i l’ambrosia em recorda que estic a l’Olimp al teu costat, encara que no estiguis amb mi.
