El color omple l’habitació del diumenge i el temps somriu detingut. Delicades formes es desperesen en una giravolta quasi imperceptible a la mirada. A poc a poc, delicadament, com si res no passés s’alcen en una dansa que compassa signes i presents. S’acomiaden de la fredor, del moment fugitiu, dels dubtes hivernals que tot ho glacen. Sí, és un comiat, un adéu als grisos que emmascaren els somnis de l’esborrany de l’itinerari. El rubor de la llum tenyeix de carmí la pell vaporosa i subtil que les envolta i mil primaveres reciten versos de lloances recòndites que inciten a l’acaronament del llampec fugisser. Aquest instant infinit et recorda alguna cosa i et parla del que és imperceptible però és, sense paraules, sense sons, sense rebombori, en silenci, únicament amb l’encís de l’esguard.